diumenge, 22 d’agost del 2010

MOMENTOS INOLVIDABLES

Hola a todos!

Hoy por primera vez voy a entrar en el bloc, pero creo que tengo la obligacion de daros las GRACIAS a todos los que habeis estado ahí al pie del cañon con nuestra familia.
Fueron momentos muy duros para mi, que cuando lo recuerdo se me saltan las lagrimas.
Han sido tres meses de muchos sacrificios: papa avui no marxis a entrenar, perquè marxes cada dia a entrenar?, dias de poco dormir, dias de malhumor, dias de cansancio....etc, .Para el ha sido un fracaso deportivo, pero para nosotros sigue siendo nuestro papi i claro está, el mejor.
Yo más que nadie os puedo decir que su tocuderia, su voluntad, sus ganas de acabar i de hacerlo lo mejor posible fueron los motivos que hicieron que cruzara la línea de meta. Tambien deciros que las vallas que habían delanti de mi i los gritos de la gente me impedieron sacarle del aquel sufrimiento.

No se si me olvidare a alguien, pero daros por agradecidos:

Edgar, gracias por ser como eres.

Marlene, quiero que sepas que fuiste de gran ayuda en aquellos momentos en que no sabiamos nada de él, como me dijiste, tengo un marido que lo vale todo.

Sonia, Alba i Gemma, tambien muchas gracias, sobretodo en el sprint que hice para estar a su lado con los gritos de Sonia para que no me atropellara ningun coche.

Mª Carmen i David junior, gracias por estar ahí durante toda la maraton, dejandote la voz con la bandera andorrana en tus manos i diciendome tranquila que todo va a ir bien.

Xavi, Cesar,David..gracias por todo.

Tambien quiero mencionar a mis suegros que como padres las palabras sobraban.

I a todos aquellos que le habeis ayudado en todos los sentidos tambien, MUCHAS GRACIAS.

Bueno no me enrrollo más, que para ser la primera vez ya esta bien.

HASTA PRONTO

diumenge, 1 d’agost del 2010

01/08/2010: DATA QUE RECORDARÉ TOTA LA MEVA VIDA

Hola REDS.
Després d'un cap de setmana d'atletisme absolut a Barcelona, vull fer-vos arribar una pincellada dels aconteixements ocorreguts avui i dels quals he estat testimoni directe en la marató.
Passaran els dies, els mesos i espero que molts, molts anys, però del que estic segur es que el temps no esborrarà mai del meu record la data d'avui.
Avui he vist el poder de la ment sobre el cos.
Avui he vist com una gran persona, un company de entrenos i fatigues, un gran amic "s'aixecava de terra" una i una altra vegada amb un objectiu clar, finalitzar la malaïda marató, la quina li venia donant tants mals de cap des de feia mesos.
Avui he pogut veure com gent anónima i que no es coneixia de res, feien pinya al voltant d'un home que havia decidit acabar fos com fos la marató de Barcelona. VAMOS ALAN !! VAMOS ANDORRANO!! QUE COJONES TIENES!!! AHORA NO TE PARES, TIENES QUE ACABAR!! ....
Avui he patit un combat intern de sentiments. Per un costat volia entrar al circuit, agafar a l'Alan del braç i dir-li PROU, s'acabat ja arribaran d'altres maratons, però de cop i volta i després de vomitar per enésima vegada, comançava caminar de nou i iniciava un lleu "trote" que l'aproximava una mica més a la línea d'arribada. I contra aixó no pots fer res, simplement engullir saliva i evitar que emanin llàgrimes dels teus ulls, cosa impossible de aconseguir.

Quilometre 32 l'Ivan deixa enrera a l?alan i ens fa un gest amb la mà que ens fa entendre que l'Alan té problemes. Poc a poc l'Alan es va quedant enrera.
Quilometre 33 el David i jo veiem a l'alan "tocat", ens mirem. Sobren les paraules "Xavi t'apuntes? Es clar, a tú que et sembla!!! Queden encara 9 quilometres, una eternitat.
De seguida se "unen a la fiesta" el Cesar i l'Edgard. No m'agrada la cara que fa el mister, constato que hi han problemes. Durant el recorregut trobem a les "chers liders" del club; Gemma, Malki,Alba i Marlene, gràcies pels avituallaments líquids i pels crits d'anim i força per l'Alan.
Falten 5 quilometres, cada vegada aumenten les parades de l'Alan. Es veu un ambient tens en l'atmósfera, cares de preocupació en jutges i membres de la creu roja.
Una nova parada, la enésima i falta 1 quilometre, s'arropenja d'una barana, vomita. Es fa el silenci en els allà presents. L'Alan aixeca el cap, mira fixament a l'horitzó i torna a començar a caminar de nou seguit d'un un lleu trote aproximant-lo una mica més a la línea d'arribada.
Els jutges respiren de nou, les ambulàncies inicien de nou la marxa i la gent que poc a poc es va acomulant entorn de l'Alan comença a cridar de nou animant-lo i encoratjant-lo.
Altres com jo no podem fer-ho, ja que després de veure una nova mostra de superació per part d'algú tant proper a mi, no puc evitar "el gallino piel" i les llàgrimes, així que faig una recta i espero al gladiador uns metres més endavant, un cop recuperat de les emocions.
Veig a l'alan que pasa a la meva alçada i puc constatar com la tensió pot amb ell, comença a plorar i això, us puc ben assegurar que ha quedat grabat a la meva retina de per vida. Però si ell continua, l'hem de fer costat i ja casi arribem.
Veig com traça la corba final, la qual el porta a frontar els darrers 192 metres. En un acte de valentia es treu la gorra, fidel aliada fins aquell moment i la lliura a la seva família allà present, MOMENTAZO !!!
El nombrós públic explota en crits i sorool en veure aparèixer la figura del ANDORRANO, els crits i el soroll es brutal i com no, l'amic Alan els hi torna les mostres d'afecte tot aixecant els brços i saludant a dreta i esquerra. La gent encara crida més fort. Aquests crits empenyent al nostre amic fins a l'arribada. Objectiu aconseguit.

Felicitar igualment a la resta d'atletes arribats, en un dia on el més fàcil era retirar-se. Així com felicitar i destacar l'actuació del Toni (que també hem vist que ha patit de valent, però el Toni és el Toni i ja el coneixent). a l'Ivan pel companyerisme i i solidaritat mostrada, gràcies i al Jordi, aquest any no ha pogut ser, ja arribarn d'altres oportunitats, gràcies també a tú.


Diumenge 1 d'agost del 2010
UN DIA QUE RECORDARÉ SEMPRE.
GRÀCIES ALAN