diumenge, 1 d’agost del 2010

01/08/2010: DATA QUE RECORDARÉ TOTA LA MEVA VIDA

Hola REDS.
Després d'un cap de setmana d'atletisme absolut a Barcelona, vull fer-vos arribar una pincellada dels aconteixements ocorreguts avui i dels quals he estat testimoni directe en la marató.
Passaran els dies, els mesos i espero que molts, molts anys, però del que estic segur es que el temps no esborrarà mai del meu record la data d'avui.
Avui he vist el poder de la ment sobre el cos.
Avui he vist com una gran persona, un company de entrenos i fatigues, un gran amic "s'aixecava de terra" una i una altra vegada amb un objectiu clar, finalitzar la malaïda marató, la quina li venia donant tants mals de cap des de feia mesos.
Avui he pogut veure com gent anónima i que no es coneixia de res, feien pinya al voltant d'un home que havia decidit acabar fos com fos la marató de Barcelona. VAMOS ALAN !! VAMOS ANDORRANO!! QUE COJONES TIENES!!! AHORA NO TE PARES, TIENES QUE ACABAR!! ....
Avui he patit un combat intern de sentiments. Per un costat volia entrar al circuit, agafar a l'Alan del braç i dir-li PROU, s'acabat ja arribaran d'altres maratons, però de cop i volta i després de vomitar per enésima vegada, comançava caminar de nou i iniciava un lleu "trote" que l'aproximava una mica més a la línea d'arribada. I contra aixó no pots fer res, simplement engullir saliva i evitar que emanin llàgrimes dels teus ulls, cosa impossible de aconseguir.

Quilometre 32 l'Ivan deixa enrera a l?alan i ens fa un gest amb la mà que ens fa entendre que l'Alan té problemes. Poc a poc l'Alan es va quedant enrera.
Quilometre 33 el David i jo veiem a l'alan "tocat", ens mirem. Sobren les paraules "Xavi t'apuntes? Es clar, a tú que et sembla!!! Queden encara 9 quilometres, una eternitat.
De seguida se "unen a la fiesta" el Cesar i l'Edgard. No m'agrada la cara que fa el mister, constato que hi han problemes. Durant el recorregut trobem a les "chers liders" del club; Gemma, Malki,Alba i Marlene, gràcies pels avituallaments líquids i pels crits d'anim i força per l'Alan.
Falten 5 quilometres, cada vegada aumenten les parades de l'Alan. Es veu un ambient tens en l'atmósfera, cares de preocupació en jutges i membres de la creu roja.
Una nova parada, la enésima i falta 1 quilometre, s'arropenja d'una barana, vomita. Es fa el silenci en els allà presents. L'Alan aixeca el cap, mira fixament a l'horitzó i torna a començar a caminar de nou seguit d'un un lleu trote aproximant-lo una mica més a la línea d'arribada.
Els jutges respiren de nou, les ambulàncies inicien de nou la marxa i la gent que poc a poc es va acomulant entorn de l'Alan comença a cridar de nou animant-lo i encoratjant-lo.
Altres com jo no podem fer-ho, ja que després de veure una nova mostra de superació per part d'algú tant proper a mi, no puc evitar "el gallino piel" i les llàgrimes, així que faig una recta i espero al gladiador uns metres més endavant, un cop recuperat de les emocions.
Veig a l'alan que pasa a la meva alçada i puc constatar com la tensió pot amb ell, comença a plorar i això, us puc ben assegurar que ha quedat grabat a la meva retina de per vida. Però si ell continua, l'hem de fer costat i ja casi arribem.
Veig com traça la corba final, la qual el porta a frontar els darrers 192 metres. En un acte de valentia es treu la gorra, fidel aliada fins aquell moment i la lliura a la seva família allà present, MOMENTAZO !!!
El nombrós públic explota en crits i sorool en veure aparèixer la figura del ANDORRANO, els crits i el soroll es brutal i com no, l'amic Alan els hi torna les mostres d'afecte tot aixecant els brços i saludant a dreta i esquerra. La gent encara crida més fort. Aquests crits empenyent al nostre amic fins a l'arribada. Objectiu aconseguit.

Felicitar igualment a la resta d'atletes arribats, en un dia on el més fàcil era retirar-se. Així com felicitar i destacar l'actuació del Toni (que també hem vist que ha patit de valent, però el Toni és el Toni i ja el coneixent). a l'Ivan pel companyerisme i i solidaritat mostrada, gràcies i al Jordi, aquest any no ha pogut ser, ja arribarn d'altres oportunitats, gràcies també a tú.


Diumenge 1 d'agost del 2010
UN DIA QUE RECORDARÉ SEMPRE.
GRÀCIES ALAN

1 comentari:

correcaminos ha dit...

El Xavi ha plasmat perfectament com va anar el calvari d'ahir i com vàrem viure la dramàtica situació del costat fosc de la marató. No puc afegir molta cosa més, aquest matí llegint la crònica del Xavi em tornaven a caure les mateixes llàgrimes de l'últim, inacabable i maleït quilòmetre.
Jo tampoc oblidaré mai el dia d'ahir, les emocions varen ser molt fortes i prefereixo no parlar dels detalls, però el més important és que l'Alan ho va conseguir i va demostrar a les 150.000 persones que no van parar d'animar-lo, que era capaç de creuar la línia d'arribada i formar part del petit grup de 45 homes de ferro que van aconseguir acabar.
Enhorabona campió et mereixes això i molt més, com un gran amic ahir bé et deia amb el cor a la mà: "ningú t'ha regalat res". Per acabar vull donar una forta abraçada a la Mar, a la Conxita i al Pepe que de ben segur son els que pitjor ho van passar, però que ara poden estar ben orgullosos de l'Speedy, ho va aconseguir perque sabia que l'esperaven a meta, juntament amb el Nil i l'Alba i no els volia defraudar. Evidentment també ho va fer per la bandera que defensava i pels seus companys de cursa. La meva més sincera enhorabona també al Toni i l'Ivan, sou uns cracks i pel Jordi també donar-li ànims per tornar-ho a intentar.
Gràcies a Barcelona i a tot el públic, chapeau!