dilluns, 8 d’octubre de 2012

Crònica de la marató de Berlin. Carles Mariné


Berlin significa cursa mítica en el cap de molts maratonians.

Es amb aquesta mentalitat que començava fa tres mesos la preparació de la cursa alemana.
Desprès de moooolts quilometres (Gairebé 1.400km) i uns quants litres de suor, el dia D s'apropava inexorablement...

L'entrenament ha sigut ben eclèctic amb horaris, llocs i companys de fatiga ben diferents.. però la vida familiar m'ha portat per aquests camins.

El dia anterior ens anunciava que les condicions per la cursa serien òptimes: 10º a l'hora de sortida, vent inexistent i el mític circuit seu de varis records del món.
L'estada amb l'Andrès ha sigut ben gratificant i els plats de pasta i les cerveses alemanes anaven omplint les nostres panxes (Que bona que es l'Erdinger!!!)

I arriba per fi el dia senyalat. L'escalfament el fem en un magnífic parc (Tiergarten) just al costat dels calaixos de sortida. En dits calaixos hem retrobo amb els Fedas (David i Serafí) i ja vam quedar el dia anterior que provaríem d'anar junts. Les pulsacions s'acceleren i el rau-rau s'instal•la en els nostre estomacs fins que la pistola ens anuncia 42 km de cursa.

Ja des de ben principi les emocions son fortes, la gentada als carrers es impressionant amb aquest ambient els km van desfilant sense donar-nos compte.

Arribats al onze km els Fedas volen afluixar el ritme i hem quedo sol. Comença un altre cursa sol contra el crono.

Hem trobo amb els globos (tres en total!!!) sub-3 hores que hem fan anar de corcoll ja que alterno km més ràpids amb d'altres més lents. Arribo a mitja cursa amb 20 segons de retràs sobre el temps previst. Això m'afecta força anímicament i els dubtes s'instal•len en el meu cap.

Al 22 hem trobo la Sonia que m'anima i hem "reposta" (Quin sol aquesta noia!!!) i hem fa retrobar el somriure. El desgast ens comença a notar i començo a pensar amb la família i els companys de club que hem remonten la moral.

Arriba el 25ª i hem prenc el gel que hem va aconsellar l'Edgar. Talment com en Popeye i els espinacs les meves cames acceleren i faig els següents 5 km més ràpids de lo previst. La moral torna està a tope i afronto els darrers 12 km amb les bateries carregadíssimes.

Els darrers 10 km toca aguantar ja que quedar menys de una hora de cursa. Els companys tornen ha aparèixer dins el meu cap i hem donen moral a distancia!!! Tot s'hi val per no defallir anímicament.

Km 41. Pell de gallina. Una gentada al carrer bestial que criden i animen i entre ells dues cares conegudes que mai fallen a la cita maratoninana de la tardor: els Vallverdu (Gracies companys) Somriure i salutació i cap a l'arribada que falta gent.

Al 42 l'emoció es intensa passo sota la porta de Branderburg amb una cridòria impactant. Accelero més i passo l'arribada amb un sentiment de plenitud total. Les llàgrimes estan a punt de sortir i 10 minuts mès tard afloren i rellisquen per la meva cara que no es despren del somriure ni un instant.

2h56'00 d'emocions i 42.195 metres de patiment però una dosis de felicitat bestial.

Us recomano l'experiència berlinesa.

No voldria acabar sense abans agrair enormement a l'Edgar per l'entreno, per aguantar-me i per tenir sempre aquelles paraules de suport quan la ment defalleix. Que gran ets!!!

Gràcies també a tots els "reds" que m'han suportat i ajudat amb els entrenaments (un 10 per el Cesar!!!). Us en dec una!!!

I per últim a l'Esther que m'ha aguantat durant aquets dies i ha acceptat estoicament el meu mal humor i el meu cansament. Com deia la canço "Sin ti no soy nada". Mua!!!

Gràcies per llegir-me i fins aviat a l'estadi.

Carles